Fernando Iglesias: Calen institucions democràtiques supranacionals per evitar un cataclisme global

Fernando Iglesias
(© blog.unpacampaign.org)

Brian Coughlan / Gener 14, 2013 / Entrevista amb Fernando Iglesias

La setmana passada vaig parlar amb Fernando Iglesias, un escriptor i membre del Parlament Argentí del 2007 al 2011 que recentment ha estat elegit president del consell del Moviment Federalista Mundial. Entre els seus llibres trobem “La modernidad global”, que és una anàlisi de les “dinàmiques complexes de la globalització”, publicat el 2011. Fernando és també professor a la Universidad de Belgrano a Buenos Aires, i durant la seva estància al Parlament Argentí va ser també Co-President del Grup Consultiu Parlamentari del Sud Global de la Campanya per a una Assamblea Parlamentària de la ONU.

Vam parlar de federalisme mundial, d’integració regional, de reptes globals, del paper de l’estat nació, del significat de democràcia global, del canvi global i de què podem esperar del futur. La discussió havia de durar cinc minuts, però hem acabat parlant durant més de vint!

Traducció de la transcripció de l’entrevista

Avui parlo amb Fernando Iglesias, un ex-Membre del Parlament Argentí i president actual del Moviment Federalista Mundial. Benvingut a l’Àudio Blog de la UNPA!

Hola Brian, encantat d’escoltar-te.

Hem estat intentant trobar-nos vàries vegades. Finalment hem pogut coincidir, i això és excel·lent. El passat mes de juliol va ser elegit president del consell del Moviment Federalista Mundial. Pels nostres oients, podria descriure en poques paraules de què va el Moviment Federalista Mundial?

Vaig ser escollit president del consell del Moviment Federalista Mundial i això és una gran responsabilitat, ja que és la primera vegada que algú del Sud ha estat elegit; és un signe dels temps.

El Moviment Federalista Mundial és un moviment molt important que intenta posar sobre la taula la qüestió de l’organització política del nostre món global, és a dir, la idea de federalisme que va ésser pensada com a manera d’organitzar estats nacionals. També és una bona idea per aplicar al món global, la qual cosa vol dir que hauríem de tenir federalisme a nivell regional, essent la Unió Europea el millor exemple – però també necessitem estructures federalistes a nivell global. Per tant, cal reformar les Nacions Unides, crear noves agències i establir l’estat de dret a nivell global. La contribució bàsica del Moviment Federalista Mundial és la existència d’una unió política dins la Unió Europea – la qual era originàriament només un projecte econòmic; això vol dir que el Parlament Europeu, per exemple, i també la campanya per l’establiment d’un Tribunal Penal Internacional van ser iniciatives del Moviment Federalista Mundial a principis dels 1990s…

… podria parar-lo un moment? El Moviment Federalista Mundial té programes importants al Tribunal Penal Internacional i la Responsabilitat de Protegir. Llavors quin creu que és el següent pas decisiu en l’estratègia federalista mundial – des d’aquest punt de vista – del punt de vista del Tribunal Penal Internacional, Responsabilitat de Protegir?

Jo penso que ens hauríem de moure cap a dos objectius diferents, a més del desenvolupament del Tribunal Penal Institucional i la Responsabilitat de Protegir. Aquests dos objectius són, penso jo, la campanya per la integració regional, és a dir, defensar i promoure ara la integració regional europea, i l’utilització d’aquest model també per diferents regions del món que necessiten de manera diferent coses similars, ja sigui unió política, més acords en els interessos comuns dels seus ciutadans…

… perdoni Fernando. Així doncs, la Unió Europea és un bon exemple de com van les coses? Quines altres regions creu que podrien anar igual o en la mateixa direcció?

Crec que hi ha bastants aspectes de la integració europea que es podrien extrapolar a altres regions… No pas el model general, que pot canviar segons la situació local. Quan dic integració europea vull dir un model d’integració política amb institucions supra-nacionals, un parlament supra-nacional, un tribunal de justícia supra-nacional; això també inclou el desenvolupament econòmic, però també l’estat del benestar. És molt important defensar l’estat del benestar europeu, i no defensar-lo només dins d’Europa sinó promoure aquest tipus d’estat del benestar per tot el món.

Aquest any va iniciar vostè un manifest per la democràcia global que va ésser signat per un gran nombre d’intel.lectuals d’arreu del món, i vostè està també treballant en integració regional i per una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides.  Així que vostè ja ha parlat una mica sobre integració regional. Com connecta això amb l’Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides? Com queda representat?

Un fet bàsic dels darrers 20 anys ha estat la globalització de l’economia i les finances sense la globalització de la política, especialment les institucions democràtiques. Així que ara vivim en un món desequilibrat on les finances i l’economia són molt, molt fortes i la política no ho és. Per això cal regular el mercat global i fer milores tecnològiques, ja que això beneficiarà tots els éssers humans per tot el món, i per això necessitem –d’una manera o altra- construir aquest tipus d’institucions supra-nacionals; hem de democratitzar la globalització. Això implica construir institucions democràtiques per sobre dels nivells nacional i estatal, és a dir a nivell regional i global. Per aquest motiu necessitem integració regional per una banda i una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides per l’altra.

Només perque quedi clar: bàsicament el que diu vostè és que per una banda tenim una economia global integrada, unificada o gairebé unificada, però per l’altra banda no tenim responsabilitat política i aquest és el gran desequilibri…

… aquest és un dels problemes; i la crisi del 2008 – que encara perdura- ens mostra que no es pot controlar una economia global a través d’agències internacionals; calen agències globals, i cal que aquestes agències globals siguin democràtiques, com per exemple l’Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides. Aquests són els tipus d’agències que s’haurien de crear dins les Nacions Unides; les necessitem no només per raons econòmiques sinó també per raons ecològiques; també cal que aturem la proliferació nuclear; i cal que prenguem decisions sobre moltes crisis i problemes globals als quals ara ens estem enfrontant, com per exemple la criminalitat, el tràfic de drogues i de gent. Per aquests motius cal construir aquestes institucions globals, de la mateixa manera que vam construir institucions nacionals fa alguns segles.

I així el manifest que va iniciar vostè comença amb una declaració que diu que la política s’ha aturat i es resisteix a la tendència de la globalització i que feia l’efecte, potser fa uns 15 anys, que l’estat nació estava a les acaballes, que estava maleït, però ara la política global ha tornat a donar un paper central a l’estat nació de nou. Com s’explica això? Com pot ajudar una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides a superar aquest model governamental global nacional-cèntric?

El primer que cal fer és donar una explicació. Per què estem retornant al passat? Crec que ara el món té davant un repte, el tipus de reptes que Europa va tenir a principis del segle passat. Quan les crisis internacionals i globals van començar a principis del segle XX, les primeres reaccions van ser nacionalistes: “el nostre país”, “la nostra família”, ha de ser protegida dels efectes internacionals. El problema és el següent: si es continua així s’acabarà donant la mateixa situació que la de la crisi europea durant la primera part del segle passat, quan tothom es va concentrar en el seu propi país.

Després hi haurà proteccionisme, nacionalisme, i després vindran homes bojos com Hitler i Mussolini desenvolupant grans exèrcits i s’haurà de fer el mateix; i ja se sap on van a parar totes aquestes forces. Així que cal aturar aquesta tendència i aplicar una lògica diferent on els estats nacionals romanguin – però on s’integrin els estats nacionals i els interessos nacionals en un ordre molt més complex i que sigui global. Que sigui regional per una banda, però global – i aquest és el gran repte del segle XXI. Perquè, si no trobem una manera de controlar la proliferació nuclear, l’escalfament global i les crisis financeres d’una manera comuna – d’una manera democràtica i participativa – tornarem a tenir els mateixos tipus de bogeries.

Fernando, tinc una darrera pregunta per vostè. Vostè ha tractat la idea d’un tipus d’estructura jeràrquica. L’estat nació a la base, les institucions regionals al mig, i l’Assemblea Parlamentària de l’ONU a dalt. És aquest el concepte que vostè preveu? És aquest un retrat acurat de les estructures que vostè visualitza?

Bé, crec que hi ha varis processos en funcionament. Per exemple, el G20. Fa deu anys, la discussió era si les institucions globals tenien raó d’existir! Però ara la pregunta important és: aquestes institucions, que ja existeixen – és a dir l’Organització Mundial del Comerç, el G20, i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides etc. –  doncs la pregunta ara és si aquestes organitzacions seran democràtiques o no, i aixó és la història del món que es repeteix. Perquè els poders nacionals no eren democràtics quan van començar a existir – i després van esdevenir democràtics mitjançant la feina feta per organitzacions, ciutadans, etc.

Així doncs, cal que fem una cosa similar. Hem de pensar en desenvolupar agències democràtiques. Segurament l’Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides seria potser la més emblemàtica: però també calen parlaments regionals i un tribunal de justícia real, i cal que el Tribunal Penal Internacional estigui més equilibrat i que es reforci per a jutjar criminals i crims contra la humanitat – com ara la guerra a l’Iraq, per exemple. Així que hi ha moltes maneres de fer les coses.

El que està molt clar ara és que hi ha una dissatisfacció general en quant a com és la política a nivell global, i necessitem respostes noves, com per exemple, per descomptat, una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides – per cert, jo vaig ser el president del grup assessor parlamentari del Sud durant molts anys i vaig treballar conjuntament amb gent que estan desenvolupant aquesta magnífica iniciativa. Cal que donguem una empenta a la participació de la gent, la participació dels ciutadans del món, i aquest tipus d’iniciativa és crucial per a poder posar això a l’agenda.

La Revolució americana, la Revolució francesa…  – inclús suposo que fins a cert punt la Revolució Russa del 1917 – totes van ser punts crítics fonamentals. Quin és el moment d’avenç significatiu equivalent per la democràcia global? Existeix algun tipus de massa crítica? Hi ha algun punt d’inflexió clau? O potser ja ha passat? Com seria aquest avenç si es donés?

Bé, en primer lloc, jo no posaria en el mateix sac la Revolució Russa amb les Revolucions Francesa i Americana. Centrant-nos en les darreres dues, la Revolució Francesa i l’Americana van succeir en un moment històric molt clar. S’estava donant un canvi d’una civilització basada en l’agricultura i que tenia una estructura política molt específica, és a dir la monarquia i el Papa, etc., poders molt jeràrquics. Després, l’ambient tecnològic-econòmic va canviar de l’agricultura a la revolució industrial i després, per descomptat, les estructures antigues no van ser capaces d’enfrontar-se amb els reptes del futur, així que crec que les revolucions Francesa i Americana van ser una manera d’adaptar el sistema polític a les noves condicions que havia creat la industrialització, i ara ens trobem en una situació semblant; perquè estem canviant d’una societat industrial a una societat nova i global del coneixement, informació, Internet, mitjans de comunicació, comunicació, innovació. Així que l’antiga estructura d’industrialisme – és a dir bàsicament estats nacionals i en segon terme organitzacions internacionals – no poden digerir el repte del futur. Si no som capaços de canviar, i canviar de manera ràpida, ens trobarem amb una situació molt crítica i haig de dir que de moment les iniciatives sorgides són totes molt valuoses però encara estan molt lluny dels objectius que hem d’assolir.

Sembla com si digués que el moment d’avenç significatiu ja ha passat, amb l’Internet, les xarxes socials i l’habilitat de milions de persones de contactar entre elles i bescanviar idees; la revolució de la informació ja està en marxa i fins a cert punt això és el que està donant una empenta a l’agenda.

Si, si, per descomptat, per descomptat! Vull dir que ningú sabia que la Unió Soviètica cauria fins el precís moment que va caure, i aquest tipus de processos es van desenvolupant mentre  succeeixen – construeixes una massa crítica i no te n’adones de que alguna cosa passa fins que realment passa –, com per exemple les Revolucions Àrabs, la Primavera Àrab, el que sigui.

De totes maneres, crec que la pregunta important ara, per mi, és: serem capaços de desenvolupar aquestes tipologies d’estructures noves tan ràpidament com la situació tecnològica-econòmica canvia el món? Perquè, clarament – i aquesta és una altra assumpció del manifest de la democràcia global sobre el retard de la política – estem davant un canvi impressionant de l’aspecte tecnològic-econòmic de la vida, però el canvi en l’aspecte polític és molt lent en comparació. Llavors el problema esdevé si estem en una situació similar a la que els europeus estaven fa un segle i si podriem trobar-nos amb una gran catàstrofe abans que arribem a les conclusions necessàries.

Necessitem aportacions reals de la societat civil, dels ciutadans i del sistema polític per a poder canviar l’ordre establert i construir noves institucions. Llavors la pregunta més important és: assolirem aquestes noves estructures globals i democràtiques abans que ocurreixi una gran crisi o després? Milions de vides, potser el futur de la humanitat, estan en joc.

Tot això es pot fer per la via difícil o per la via fàcil. La via fàcil és reconèixer la nostra interdependència compartida i actuar sobre la mateixa per crear institucions relevants. La via difícil és fer algun tipus de guerra global o col.lapse ecològic global i sortir-se’n i fer tanmateix el mateix?

Si, aquest és el punt en la història en el qual ens trobem… Em podria equivocar…

… no, estic d’acord. Crec que té raó. Estem tots dos d’acord..

… de qualsevol manera, si ens hem d’enfrontar a un desastre, el punt seria comparar el final de la Primera Guerra Mndial amb el de la Segona Guerra Mundial. Al final de la Primera Guerra Mundial, la decisió política va ser de mantenir la política i l’organització institucional de la política al nivell nacional, i els resultats d’aquesta decisió tan errònia van causar la Segona Guerra Mundial.

Mentrestant, hi havia molta gent –Altiero Spinelli, Lionel Robbins- que estaven treballant de valent per mantenir les opinions favorables a la necessitat de crear algun tipus d’unió federal d’Europa i de superar el paradigma nacional. Al final de la Segona Guerra Mundial, ens vam trobar amb una catàstrofe que era fins i tot pitjor que la primera, però la idea adequada es va instal.lar dins la ment de varis polítics –Schumann, Jean Monnet- i es va construir l’Europa unida. El resultat va ser – encara que hi hagi coses a dir, Europa estigui en crisi, etc. – que Europa ha tingut un període llarg de pau i progrés social i desenvolupament econòmic durant seixanta anys. Així que el problema ara a nivell global és, com a mínim, si ens hem d’enfrontar a una crisi global, si hem de desenvolupar les idees adequades per canviar el món abans o després de la crisi.

Absolutament, esperem que es vagi per la via fàcil! Fem les coses per la via fàcil i així no haurem de passar pel naixement d’alguna mena de conflagració violenta o col.lapese ecològic o cap altra cosa abans que ens n’adonem que realment cal que tots estirem del carro junts.

Fernando, moltes gràcies per parlar amb mi, li agraeixo que hagi atès a la meva trucada.

(entrevista publicada originalment en anglès a blog.unpacampaign.org)

This entry was posted in Entrevistes and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Comments are closed.